Dijous passat vaig seure al voltant de la taula del menjador al Tercer Segona, amb onze persones més. Hi érem per assistir al taller “A veure què hi ha?”, que conduïen els meus companys de coworking Marc Gangonells i Hasmukh Kerai. Parlàvem d’intel·ligència artificial, tot i que en realitat vam acabar reflexionant sobre nosaltres mateixos de manera inevitable: de com treballem, de com creem, de com ens relacionem amb les eines que ens envolten. La IA, com totes les coses que ens travessen, també ens fa de mirall.
Les persones que érem allà teníem, sobretot, molta curiositat. En diversos moments s’intuïa fins i tot força fascinació, especialment quan el Marc i el Has ens ensenyaven de manera pràctica el que models (o assistents, ara no sé ben bé) com Nano Banana i Google Notebook són capaços de fer. Si parlo de mi, diria que l’emoció que més vaig sentir va ser incertesa. Per una banda, em resultava molt interessant; per l’altra, em feia fins i tot por el que intuïa que ens podrà esperar en el futur. En definitiva, vam poder comprovar amb exemples pràctics com la IA pot processar dades, analitzar patrons, escriure textos o generar imatges en segons, i vam entendre que no és màgia, sinó software al nostre servei (la seva força depèn de la qualitat de la informació que li donem. Si rep confusió, torna confusió).
Davant de tanta funcionalitat i demostració in situ, dins el meu cap, una veu no parava de repetir-me:
“La narrativa interna és el que ens manté humans.”
I, sense poder evitar-ho (diguem-ne defecte professional), no deixava de relacionar-ho amb la fotografia. En com, darrere cada imatge, hi ha la meva mirada, que tria on posar el focus, què deixar fora, quina llum deixar entrar. Aquesta mirada interna, que pren aquestes decisions quasi inconscients, és un acte de presència i humanitat que poc té a veure amb una màquina. Per més que aquesta màquina pugui reproduir una imatge amb el meu estil, mai tindrà la capacitat de veure el que jo veig.
Fa temps que alguns autors ho expressen d’una manera semblant. Susan Sontag, a On Photography, ja advertia que cada fotografia és una interpretació de la persona que la fa, no una simple còpia del món. En la mateixa línia, Joan Fontcuberta, a La furia de las imágenes, parla d’una època en què la saturació visual ens obliga a tornar a la pregunta essencial: què és veritat? què és memòria? Trobo que lectures com aquestes són imprescindibles pels temps que corren. Retrobar-se amb reflexions com Sontag i Fontcuberta ens poden servir per no perdre el rumb ni deixar-nos seduir en excés per aquestes dreceres que ens ofereix una tecnologia tan impactant com la IA.
Quan escoltava el Marc i el Has parlar de models, prompts i assistents, pensava en una cosa que per mi és clau: la IA pot replicar estils, generar llums i textures, però no pot sentir el que passa entre dues persones. Pot calcular el temps, però no pot habitar-lo.
Fa uns dies, en un reel, un company d’ofici va parlar de l’article The Art of AI: Perspectives on Artificial Intelligence in Photography i em van venir ganes de llegir-lo (les xarxes socials tenen aquesta part bona de compartir coneixement) i em va resultar molt interessant com planteja la idea de com la IA pot transformar la manera com entenem l’autoria, però com alhora posa a prova la nostra noció d’autenticitat.
Arribarà un moment que no podrem creure res que no veiem com es fa amb els nostres propis ulls?
Entenc i valoro el potencial de la IA, i, de fet, jo en soc usuària de pagament. Sé que ens pot ajudar a treballar d’una manera més àgil, a ordenar idees, fins i tot a instar-nos a pensar en coses que no havíem tingut en compte. Però no puc evitar preguntar-me fins a quin punt tanta automatització pot fer-nos perdre la necessitat de reflexionar, qüestionar-nos coses, desenvolupar fils de pensament que impliquin dedicar-hi més de cinc minuts.
L’essència de la creativitat humana és existencial: neix de la nostra identitat, de la vulnerabilitat, del pas del temps, de la memòria. I un algoritme no pot experimentar cap d’aquestes coses, encara que se’l pugui entrenar perquè actuï com si ho hagués fet.
Avui dia, crec que a la fotografia documental (la meva manera de veure el món) la IA no hi té gaire espai. No perquè no pugui generar imatges, sinó, senzillament, perquè hi ha una cosa indiscutible: no pot ser allà on passen les coses. No pot compartir el moment, no pot respirar el mateix aire, no pot sentir la incertesa d’allò que està passant. I potser és just això el que dona valor a la imatge: saber que darrere hi ha algú que observa i s’emociona. Algú que sent, i a través d’aquest sentir, pot capturar aquell “instant precís” del qual parlava Cartier-Bresson.
