Aquí és on vull estar

Més endavant va arribar la inauguració de l’exposició al Tercer Segona, i amb ella un nou capítol d’aquesta història: el recorregut del projecte per diferents espais, les col·laboracions que han anat sorgint pel camí (com l’exposició conjunta amb l’Art de Viure) i les trobades que han generat conversa, escolta i comunitat al voltant de Dona Endins.

Ara, en tornar a trobar-me amb les protagonistes del projecte per reprendre el fil i aprofundir en tot allò que em van explicar aleshores, ho faig amb la mirada posada en el llibre. I no puc evitar mirar enrere i sentir que avui hi ha més responsabilitat. El projecte ha crescut, i el meu desig és que el llibre sigui digne de tot el que ha passat fins ara.

Aquestes segones trobades són diferents. Elles també ho són. La incertesa inicial ja no hi és. Ara saben de què parlem, saben què és Dona Endins, saben que tot això acabarà prenent forma de llibre. Les preguntes van més endins, van al moll de l’os, i hi noto una disponibilitat diferent, més oberta, més confiada, que permet arribar a llocs on fa dos anys encara no hi érem.

Hi ha moments que se m’han quedat especialment gravats. Amb la Laura, per exemple, va ser ella qui es va desmuntar una mica al final de la trobada. Parlar a fons de la relació amb la seva iaia la va remoure profundament. Va connectar amb la pèrdua, però també amb la sort immensa d’haver viscut aquell vincle. Aquell dia era el seu aniversari, i al vespre em va enviar un missatge dient-me que sempre recordaria els seus 45 anys per aquella conversa.

Amb la Marta, uns dies després, la trobada va prendre una altra forma, però amb la mateixa intensitat. Em parlava de la seva manera de viure, de permetre’s ser qui és, i ho feia a partir d’un gest aparentment senzill: acceptar els seus rínxols. Aquell deixar enrere la necessitat de tenir-ho tot recte, controlat, ordenat, per donar pas a una manera més flexible i fluida d’estar al món. Érem al Parc de l’Agulla, al Berenador, en un matí assolellat. Recordo la llum caient sobre els seus cabells rogencs, il·luminant la seva mirada blava, i com les hores van passar sense adonar-nos-en fins que, quan vam arribar al coworking, ja era la una del migdia.

Quan torno cap a casa després d’aquestes trobades, sento amb una claredat molt difícil d’ignorar que aquí és on vull estar, fent això exactament: escoltant, narrant, donant veu.