Han passat dos anys des de les primeres entrevistes que vaig fer per Dona Endins. Encara recordo la primera com si fos ahir. Va ser amb l’Alkyoni. Aquell matí vaig agafar el tren fins a Olesa i em veig perfectament asseguda mirant per la finestra, una mica bruta, empolsinada, observant el paisatge que passava i pensant que hauria de fer-ho més sovint, això de desplaçar-me en tren.
El projecte tot just començava a caminar, i jo no sabia ben bé on em portaria. Aquella primera trobada va ser molt significativa per mi. L’Alkyioni és una persona enigmàtica, magnètica, que atrapa. Aleshores no la coneixia gaire, però aquell matí va néixer una relació pura i bonica, d’aquelles que apareixen quan dues persones es miren i es veuen.
Després d’aquella primera conversa, van venir moltes altres trobades. Trenta-una dones, cadascuna amb la seva història, amb el seu moment vital, amb la seva manera d’habitar el món. Les converses, sovint llargues, en espais que els eren propis; les fotografies fetes amb la voluntat de respectar qui eren i com es mostraven; l’escriptura dels seus relats i la decisió de compartir-los a Instagram. A poc a poc, Dona Endins va deixar de ser només un projecte personal per convertir-se en un lloc de ressonància, on molta gent hi trobava preguntes, reconeixement i sentit.
Més endavant va arribar la inauguració de l’exposició al Tercer Segona, i amb ella un nou capítol d’aquesta història: el recorregut del projecte per diferents espais, les col·laboracions que han anat sorgint pel camí (com l’exposició conjunta amb l’Art de Viure) i les trobades que han generat conversa, escolta i comunitat al voltant de Dona Endins.
Ara, en tornar a trobar-me amb les protagonistes del projecte per reprendre el fil i aprofundir en tot allò que em van explicar aleshores, ho faig amb la mirada posada en el llibre. I no puc evitar mirar enrere i sentir que avui hi ha més responsabilitat. El projecte ha crescut, i el meu desig és que el llibre sigui digne de tot el que ha passat fins ara.
Aquestes segones trobades són diferents. Elles també ho són. La incertesa inicial ja no hi és. Ara saben de què parlem, saben què és Dona Endins, saben que tot això acabarà prenent forma de llibre. Les preguntes van més endins, van al moll de l’os, i hi noto una disponibilitat diferent, més oberta, més confiada, que permet arribar a llocs on fa dos anys encara no hi érem.
Hi ha moments que se m’han quedat especialment gravats. Amb la Laura, per exemple, va ser ella qui es va desmuntar una mica al final de la trobada. Parlar a fons de la relació amb la seva iaia la va remoure profundament. Va connectar amb la pèrdua, però també amb la sort immensa d’haver viscut aquell vincle. Aquell dia era el seu aniversari, i al vespre em va enviar un missatge dient-me que sempre recordaria els seus 45 anys per aquella conversa.
Amb la Marta, uns dies després, la trobada va prendre una altra forma, però amb la mateixa intensitat. Em parlava de la seva manera de viure, de permetre’s ser qui és, i ho feia a partir d’un gest aparentment senzill: acceptar els seus rínxols. Aquell deixar enrere la necessitat de tenir-ho tot recte, controlat, ordenat, per donar pas a una manera més flexible i fluida d’estar al món. Érem al Parc de l’Agulla, al Berenador, en un matí assolellat. Recordo la llum caient sobre els seus cabells rogencs, il·luminant la seva mirada blava, i com les hores van passar sense adonar-nos-en fins que, quan vam arribar al coworking, ja era la una del migdia.
Quan torno cap a casa després d’aquestes trobades, sento amb una claredat molt difícil d’ignorar que aquí és on vull estar, fent això exactament: escoltant, narrant, donant veu.
Aquests dos anys m’han permès entendre’m com a autora. Això em fa sentir alineada, però també em genera vertigen. S’ha instal·lat en mi una certesa que ja no puc deixar d’escoltar: aquest és el camí que vull seguir, i sé que no podré (ni vull) evitar continuar encaminant-m’hi.
El que va començar com la voluntat de visibilitzar les vides quotidianes de les dones del meu voltant s’ha convertit en una història amb vida pròpia que demana ser explicada. El projecte ha crescut, s’ha assentat, i la idea del llibre apareix com una culminació natural de tot aquest procés. Hi estic treballant amb molt d’amor i molta cura, perquè sento que pot ser rellevant, però sobretot perquè mereix ser explicat bé.
M’agradaria que, en llegir això, et quedés al cos una sensació de confiança, de ganes d’escoltar, de sentir-t’hi reflectida, d’escalfor.
