No recordo quants anys tenia, la memòria em comença a fallar per les dates. Però sé que era petita, i que em vaig quedar paralitzada davant el televisor. El món es va aturar al meu voltant. Només podia mirar aquells ulls totalment negres, aquosos, que sentia com si em miressin molt endins. Aquella imatge era la fotografia que Frank Fournier (a qui en aquest video podeu escoltar recordant l’experiència) va fer a Omayra Sánchez, una nena colomiana que va quedat atrapada en una riuada.
Recordo preocupar-me molt per si l’aconseguirien rescatar, finalment. Encara tinc completament nítida la imatge d’aquells dos ulls negres i profunds mirant directament a l’objectiu. Quan, tres dies després, Omayra va morir, ho vaig sentir moltíssim, com si fós algú que coneixia de feia temps.
Amb la mateixa claredat, recordo com em vaig sentir el primer cop que vaig veure una altra fotografia icònica: la de Napalm Girl. Aquella nena corrent amb els braços oberts, totalment nua, amb l’horror dibuixat al rostre, va despertar en mi una necessitat molt forta de conèixer tot el relacionat amb les conflictes bèlics. Una obsessió que m’ha perseguit fins l’edat adulta.
Totes dues fotos em van provocar un salt al cor quan les vaig veure. Em van fer sentir terror, dolor, i sobretot, la certesa que allò que veia no era just.
Amb el pas del temps he entès que aquesta reacció no era només empatia, si no que deia molt de mi. La fotografia em va ensenyar una mica més qui era jo. El patiment dels altres no m’és indiferent, i el meu sentit de la justícia, molt arrelat en mi, segurament va despertar i prendre forma amb aquell primer contacte visual amb la realitat, sovint incomprensible, que ens envolta.
I potser va ser també en aquests moments d’incredulitat, quan em preguntava si allò que estava veient era veritat, quan vaig entendre el valor de la fotografia. Aquesta voluntat de capturar un instant suspès per tal d’explicar-lo, de deixar-ne constància, de donar veu a les seves protagonistes.
Quan dic que crec en la fotografia com a eina de canvi social, no ho dic només des del punt de vista teòric. Ho dic també des de l’experiència. Al llarg d’aquests anys, he tingut l’oportunitat d’explicar moltes històries. He inmortalitzat famílies que han perdut un fill. He estat al costat de dones que seran mares després d’haver sobreviscut al càncer. He estat darrere la càmera en manifestacions i en escenes aparentment insignificants, però que tenien una gran càrrega emocional al darrere. I en totes aquestes ocasions, he sentit el mateix: que la fotografia té un poder transformador potentíssim. Perquè encara que només sigui per uns moments, té la capacitat de plantar la llavor del dubte, de despertar la curiositat, de crear un debat interior que pot canviar una vida. Pot despertar alguna cosa que estava adormida.
Des dels seus inicis, la fotografia ha estat una eina per a la denúncia. Des de Migrant Mother de Dorothea Lange durant la Gran Depressió, que ens mostra la resiliència, l’esgotament i la cruesa de la guerra a través dels ulls d’una mare, fins a la fotografia de la nena del napalm de Nick Ut que ja he mencionat, passant per les imatges del moviment Black Lives Matter, la fotografia ha tingut la capacitat d’obligar-nos a mirar allò que, a vegades, com a societat preferiríem no veure. No és casual que els règims autoritaris censurin les imatges abans que les paraules.
Aquestes imatges i tantes altres m’han ensenyat que la fotografia no és mai neutra. I que la contemplació i el compromís no són incompatibles. Al contrari: observar amb atenció, aturar-se a mirar una foto és una manera de prendre partit. Només cal mirar i escoltar el que es mou dins nostre quan ho fem.
El meu fil conductor és la quotidianitat. M’interessa explicar la vida amb imatges. Les històries reals, sense afegits ni filtres. Per mi, fotografiar és una manera de no oblidar. De dir: “això ha passat, i és important”. I ho faig amb la consciència que soc part de la societat i tinc certes responsabilitats. I no me n’escapo.
Projectes com Dona Endins parteixen de la necessitat de visibilitzar, de reivindicar i de mostrar històries que sovint passen desapercebudes. També, de retratar la bellesa de la complexitat, de la vulnerabilitat, del que no encaixa en els cànons.
I si continuo explicant històries és perquè així també m’explico a mi. És la meva manera de mirar el món i, alhora, de mirar-me. D’entendre on soc i què em mou.
Ara mateix, en un context com el que vivim, amb un genocidi com el de Gaza en curs, se’m fa difícil creure en la humanitat. Em fa mal un món que mira amb passivitat el que està passant davant dels seus ulls. Cada fotografia que surt de la Franja, com les que ens mostra Motaz Azaiza, és un altaveu que ens diu això no pot ser. Un autèntic acte de resistència, ja que les veus dels periodistes s’estan silenciant de manera desgarradora. Però els que queden, els que encara poden sostenir la càmera entre els seus dits, ens obliguen a mirar el que està passant, perquè encara que costi, encara que a vegades sembli que no serveixi de res, mirar és un acte polític. I fer mirar també ho és.
Jo voldria contribuir, amb la meva mirada, a un món més tendre, més pacient, més harmoniós. Un món on les vides dels altres realment importin.
I si, ja sé que una simple imatge no canviarà el món, però si que pot canviar la manera de mirar-lo. I a vegades, això és el principi de tot.
Per acabar, et deixo amb una conversa que m’ha encantat entre Cristina García Rodero i Alberto Gómez, parlant de la reedició del seu llibre España oculta. Es va gravar ara fa un any i és molt interessant.
Cristina és és una de les fotògrafes més rellevants i té una important trajectòria internacional. Amb una mirada humanista i composicions molt acurades, les seves fotografies tenen una gran potència narrativa i son un autèntic viatge a les tradicions, la guerra o la religiositat.
A España oculta, serie fotogràfica que va començar als anys setanta, ens fa testimonis d’un moment històric, amb una mirada allunyada de tòpics. A través de les seves fotografies fem un recorregut apassionant a través de rituals, creences i tradicions que, des de la nostra mirada actual, ens resulten fascinants.
Gràcies per llegir-me! ☺️
