Hola! Soc l'Anna, la Cirileta.
Soc fotògrafa de moments.
Qui em coneix sap que no puc viure sense la fotografia, la gent que estimo i els macarrons. Soc mare d’una petita humana divertida i salvatge, i realment gaudeixo de les coses simples de la vida i la seva quotidianitat. Trobo bellesa a tot arreu, fins i tot en els indrets més inesperats, i crec que aquesta manera de mirar és el que m’acompanya sempre que agafo la càmera.
Soc una dona en constant aprenentatge. M’agrada trobar la bellesa en la quotidianitat, i explicar-la en imatges.
El meu avi feia fotos amb un estil costumista, captant el dia a dia de la seva família. El meu pare també és artista: fa fotos, pinta i és totalment autodidacta. M’agrada l’art des que tinc ús de raó.
Als llocs on he viscut, sempre he necessitat trobar racons fotogràfics, on la llum entri d’alguna manera especial. Aquesta visió m’emociona molt i em fa sentir a casa.
He viscut a Galícia i a Madrid durant deu anys. Aquesta experiència ha suposat un aprenentatge que m’ha fet la persona que soc ara. M’apassiona conèixer gent nova i tenir amics de llocs diferents.
M’emociona un llibre ben escrit, sovint he de deixar de llegir perquè m’he quedat sense aire davant d’una frase ben escrita.
M’agrada molt menjar, especialment si és a un restaurant. Mai em salto les postres si hi ha coulant de xocolata. Pel meu aniversari dino macarrons i pollastre rostit, dos plats que em transporten directament a la meva infantesa.
M’agrada estar a l’aire lliure, i prefereixo la muntanya al mar.
Tot això forma part de mi, i ho porto a la fotografia.
La manera com miro, com escolto i com m’hi acosto és el que fa que les imatges siguin com són.
Com a fotògrafa, m’inspira molt el projecte “Family Love” de Darcy Padilla, una fotògrafa narrativa i fotoperiodística nord-americana (1965) que va acompanyar durant dues dècades a Julie Baird i la seva família. Un document gràfic que és un homenatge a la vida, al valor de la quotidianitat amb tota la seva cruesa i bellesa a la vegada.
També m’apassiona l’obra de Sally Mann per la seva manera de fotografiar la seva família i per la controvèrsia que genera el seu treball, i Vivian Maier, especialment pels seus autoretrats i com capturava la vida quotidiana del carrer.
No m’agraden les coses pretensioses ni falses, l’autèntic és el que em fa connectar. Pel·lícules com Estiu del 93 de Carla Simón reflecteixen al que em refereixo.
Faig fotos de la vida quotidiana des dels divuit anys. Vaig amb la meva càmera a tot arreu. Tinc tota la meva vida documentada en imatges, i cada foto em transporta al moment, al que sentia, les pors que tenia… ho trobo molt poderós.
Crec que per això fotografio com fotografio: per guardar el que potser un dia oblidaria.
