Recordo perfectament què vaig sentir quan vaig llegir aquestes paraules per primer cop. Aquesta frase marca l’inici del llibre Tus zonas erróneas, de Wayne W. Dyer, i em va deixar molt parada. Sempre havia associat la mort amb quelcom terrible, una cosa de la qual no volia ni parlar. Com podia tenir una lectura positiva?
Aleshores tenia vint-i-pocs anys, patia episodis greus d’hipocondria i estava molt espantada. Ara, amb la perspectiva que donen els anys, tot ha anat agafant sentit.
La mort encara me’n fa, de por. Però m’he adonat del que volia dir Dyer amb les seves paraules: que la vida s’ha de viure amb sentit, amb consciència, amb amabilitat cap a una mateixa i, sobretot, amb presència.
Aquesta frase podria ser també la porta d’entrada al llibre The Family Imprint, de Nancy Borowick. Un projecte fotogràfic que ens parla de mirar la mort de cara, sense apartar la mirada; d’entendre-la com una presència que ens acompanya i ens recorda que la vida és finita i, justament per això, tan valuosa.
The Family Imprint és la història d’una família. D’uns pares que conviuen amb el càncer, cadascun amb la seva lluita, però sempre costat a costat. La Nancy, la seva filla, ho observa d’aprop i ho documenta. Retrata els últims anys de vida dels seus pares, el seu amor, la seva fragilitat i també la seva relació. “La vida és un regal, i ningú m’ha promès longevitat”, deia el seu pare, Howie Borowick. I potser aquí hi ha la clau: viure sabent que res és per sempre et fa viure d’una manera més plena.
L’autora va decidir fer les fotografies en blanc i negre, i per mi té tot el sentit. El blanc i negre accentua el to íntim i nostàlgic que sobrevola tot el relat, al cap i a la fi la història és com un gran comiat. Els plans canvien constantment (hi ha detalls d’objectes, notetes escrites a mà, fotografies preses durant els àpats); moments molt íntims on la càmera es situa gairebé a tocar dels protagonistes i plans més oberts, que permeten agafar aire i respirar. Tot plegat dona una visió completa, gairebé cinematogràfica, del que van viure durant aquells anys de malaltia. Hi ha amor, tendresa, cansament. Una bellesa difícil de trobar en moments tan durs. Crec que per això em fascina tant aquest projecte.
Veient les imatges, penso en la Nancy com a filla. Em pregunto com devia ser per a ella estar darrere la càmera quan acompanyava als seus pares a les sessions de quimioteràpia, quan rebien males notícies, quan veía que el temps junts se’ls escolava entre els dits. Em pregunto si la fotografia la va ajudar a suportar-ho, si va ser el seu refugi. M’agrada pensar que sí.
Hi ha imatges que m’han quedat gravades: la parella al lavabo rebent una trucada que mai haurien volgut rebre, la casa que s’anava buidant, els medicaments apilats, les notes enganxades a la nevera. Són detalls petits, quotidians, que expliquen molt sense necessitat de dir res més. La Nancy va fer també diverses fotografies de natura, amb arbres nus i fulles seques, oferint un clar paral·lelisme amb la fragilitat humana que funciona molt bé. Si n’hagués de destacar alguna (i em costa, perquè totes són meravelloses), seria la fotografia que mostra una última espelma apagant-se, en el moment de la mort de la Laurel, la mare de la Nancy, un any després que la malaltia s’endugués el seu pare. Poques vegades un símbol resulta tan directe i alhora tan delicat. Em té absolutament hipnotitzada.
Després de la mort dels pares, Borowick va continuar fotografiant. Mostrant la vida després de la pèrdua: la casa buida, el silenci, el buit que deixa allò que ja no tornarà. I tanmateix, la vida continua. Diferent, però continua. Aquesta part del projecte és, per mi, la més poètica. Les imatges d’aquesta etapa parlen del pas del temps, del moviment constant de les coses. Que tot el que comença ha d’acabar. Que deixar anar també és estimar.
El llibre The Family Imprint es va poder fer realitat gràcies a una campanya de micromecenatge que va reunir més de 65.000 dòlars de 740 persones. Saber-ho em commou moltíssim. Ara que estic immersa en el Verkami de Dona Endins, em reafirmo en la força que té allò col·lectiu. En com, quan una història ens toca, hi volem posar llum junts. Al final, les històries les protagonitzem les persones, i també som nosaltres qui fem possible que altres les coneguin. Els pares de la Nancy van viure, van estimar, hi van ser. I el seu llegat té molt de valor, com el tenen totes les petites històries que protagonitzem la gent normal i corrent.
He parlat molt del projecte, però encara no he dit res de l’autora. La Nancy Borowick és una fotògrafa documental nord-americana reconeguda pel seu treball profundament humà. Ha publicat a The New York Times, National Geographic o TIME, i la seva obra s’ha exposat arreu del món. Però més enllà dels reconeixements, el que per mi és més imortant és la seva manera de mirar honesta, respectuosa i sensible.
Amb les seves fotografies, fa un homenatge a la fragilitat i la força que conviuen en la vida, i les vesteix de bellesa.
Potser per això connecto tant amb la seva feina. La seva manera de mirar m’emmiralla, perquè parla d’allò que també m’empeny a mi a fotografiar.
Quan penso en la fotografia documental, el primer que em ve al cap és la paraula memòria. Aquesta necessitat de conservar qui som, de dir “jo hi era”. Per mi, fotografiar és una manera de deixar petjada, de donar veu a històries que no haurien de quedar mai invisibilitzades.
Quan fotografio, inevitablement em sento part de la història, perquè la meva presència no es pot obviar. M’involucro emocionalment, i sovint sento que m’enduc una part del que s’ha viscut durant la sessió. Potser per això projectes com el de la Nancy em toquen tant: perquè s’hi intueix un amor cap a la quotidianitat amb el qual em sento molt identificada.
M’emocionen les coses petites, les que sovint passen desapercebudes, però que amb la perspectiva del temps acaben sent les que més trobem a faltar i més valorem.
Per això crec tan fermament que, com en el cas de la Nancy i la seva família, la fotografia és una eina poderosa que pot ajudar-nos a transitar el dol, a donar sentit a l’absència i a posar en valor la nostra pròpia vida.
